Coses de pedagogs

 Aquesta setmana, a classe de Didàctica General, hem estat llegint, veient i comentant textos de dos grans pedagogs. Ho hem fet a forma de debat: la classe ha sigut dividida en dos i cadascuna de les parts ha llegit un dels dos autors protagonistes d’aquesta setmana, Pérez i Reimer. Darrerament, s’han exposat a l’aula aquelles idees que han resultat més cridaneres i s’han comentat de manera oberta i amb diversitat d’opinió.

El pedagog canadines Reimer critica la idea de que en un principi es crearen les escoles com a “gàbies” per a “tancar” als xiquets perquè es considerava que si estaven “solts” pel carrer eren un perill per a la tranquil·litat i el benestar de la societat. És clar que en aquells temps els pares no manaven els seus fills a l’escola per a que adquiriren allò que anomenaven “el saber”, sinó que veien l’escola com un vehicle de civilització que els seus fills havien d’adquirir per tal de no ser un pes ni un problema per a la societat.

Reimer ens parla també del concepte de codi ampliat, el qual té a veure indirectament en la classe social en la que s’haja desenvolupat el xiquet: es tracta de l’ús a classe del mateix llenguatge en el qual el xiquet s’ha criat, però emprat d’una forma diferent; aleshores, al xiquet li costarà una miqueta més d’entendre les coses. De la mateixa manera funciona el codi reduït, que seria l’usual en aquells de classes “més baixes”.

Realment és l’escola el primer ambient institucionalitzat al que s’enfronta un xiquet. Reimer és un crític de l’escola com institució obligatòria, doncs per a ell hauria de ser cosa de voluntat; perquè bàsicament es basa en l’adoctrinament. Aquest pedagog defensa que només podem proposar noves alternatives de forma d’educació si analitzem el que realment passa a la escola. Com a últim punt a destacar de Reimer, critica que l’escola tendeix a propiciar l’èxit a aquells xiquets que venen de bones famílies i tenen més recursos per a desenvolupar-se i no a aquells nens que venen de classes més baixes (tendeixen al fracàs).

Bé, d’altra banda tenim al pedagog Pérez qui critica que l’objectiu màxim de tota escola actual no és altre que el de la preparació dels xiquets per a la seua futura incorporació al món laboral. Doncs, així els nens no aprenen per “amor al art”, sinó que ho fan més bé pressionats per a sortir al món del treball preparats i formats i amb la ment tancada (quan menys puguen protestar, millor). El segon objectiu de l’escola és “la formació del ciutadà per a la seua intervenció en la vida pública”. Parla, a més, dels valors que imposa l’escola; valors tan deshumanitzadors com la individualitat, la competitivitat i la insolidaritat. Aquest autor defensa la igualtat d’oportunitats per a tots i que cadascú arriba on li permet el seu treball i esforç personal. 

És crític de la funció de l’escola d’imposar la ideologia dominant en la societat en eixe moment, ja que redueix la llibertat de pensament en les aules i al centre. 

Per últim, i pel que fa al currículum, defensa la selecció dels continguts que s’han de donar, a més de les classes actives on els alumnes puguen participar lliurement i on tinguen l’espai i el temps necessari per a interrelacionar-se amb la resta de la classe.

Com a conclusió traguem que ambdós pedagogs, tant Reimer com Pérez, defensen un canvi del model d’escola predominant encara avui en dia per un model més lliure i dinàmic.