Analitzant un llibre de text

Bona vesprada ! 😊 

A classe aquesta setmana hem analitzat, a més, un llibre de text de Llengua Valenciana de segon de primària i... quina falta de modernitat!

Com a aspectes positius, ens ha cridat l’atenció que al llibre hi apareixia una persona discapacitada, cega per a ser exactes, la qual cosa està molt bé perquè segurament als xiquets també els cride l’atenció en veure-ho i poden adonar-se’n de l’existència d’allò tan meravellós anomenat “diversitat”. Hi hem vist, també, un home posat de davantal i una dona que arreglava unes peretes. Això està molt bé, ja que mostra la capacitat d’ambdós sexes per a dur a terme qualsevol feina relacionada, antigament, amb el sexe oposat.

Com aspectes negatius hi destaquem la repetitivitat de totes les unitats didàctiques, basades en un text al començament del tema, unes breus explicacions pel que fa a l’ortografia i a la gramàtica i, per últim, les activitats de repàs. És una metodologia molt repetitiva i, per tant, avorrida per als xiquets i xiquetes, donat que encara són molt xicotets i xicotetes i necessiten del canvi per a no esgotar el seu interés ràpidament (com pensem que passa amb aquest llibre de text).

Si nosaltres haguerem de donar les classes utilitzant aquest llibre com a material del qual ens poguerem recolzar... suposem que els donariem fitxes per a que canviaren i també jugaríem a un muntó de jocs a través dels quals pogueren aprendre moltíssim més que amb aquest simple, clàssic i avorrit llibre de text.

En síntesi, els llibres de text estan bé com a mètode de recolzament, però no com a única ferramenta de treball, doncs hi ha moltes altres opcions d’ensenyar i aprendre més dinàmiques i amb les quals, de segur, els nens i les nenes aprendran més i amb més interés i facilitat.

Currículum, una reflexió sobre la pràctica

Hola, futurs i futures mestres! Aquesta setmana hem estat treballant i debatint a classe el concepte de “currículum”, la qual cosa ha resultat molt interessant ja que és la ferramenta base de tot educador/a i, a més, hi presenta una gran i lliure diversitat.

Abans d’entrar en matèria, ens agradaria reflexionar l’impacte que té en la educació i quina és la seua relació. Per açò, anem a citar un fragment de Casarini Ratto, que diu al respecte: “el currículum és el projecte que integra la teoria i la pràctica, doncs el mestre o la mestra ja no són simples executors que permaneixen estàtics, sinó que són un subjecte actiu i amb iniciativa”.

La distinció es realitza quan es pensa que el currículum estableix les metes a alcançar i l’ensenyança s’ocupa dels mitjans que s’utilitzaran per tal d’assolir aquestos objectius marcats. Es conclou que és possible distingir entre currículum i ensenyança, però que també és possible i necessari admetre la integració d’ambdós conceptes. No obstant, observarem més endavant que algunes teories curriculars no li atorguen la mateixa importància a aquest vincle. Doncs, el disseny del currículum és més que seleccionar objectius, desenvolupar activitats d’aprenentatge i avaluar resultats. Per el contrari, es busca una visió més comprensiva i completa entre teoria i pràctica.

Bé, passem ara a definir-lo. Entenem aquest concepte com un projecte selectiu de cultura, que està condicionat en gran mesura per la cultura, la política i, com no, per la societat. Aquest es posa en pràctica en les escoles de tot arreu, respectant la seua configuració.

Al text que hem estat treballant durant la primera sessió d’aquesta setmana sobre el currículum hi veiem un esquema en el que es basa tot el procés curricular:

Doncs bé, hi ha moltes i diverses possibilitats a l’hora de treballar amb un currículum. Una d’elles és allò que anomenem “currículum ocult”, és a dir, són els continguts que dóna el mestre o la mestra a classe i que no s’expliciten al currículum oficial.

El currículum pot entendre’s a través d’una sèrie de teories, per les quals es posa en pràctica, moltes vegades inconscientment, per part de la mestra o el mestre a l’aula:

La primera d’aquestes té lloc quan el currículum s’associa amb la suma d’exigències acadèmiques. Aquesta línia de pensament posa èmfasi en allò acadèmic com a eix de la organització curricular i es centra en el valor intrínsec que té el coneixement per a la educació de les persones. Des d’aquesta perspectiva, el currículum és un plantejament de coneixements vertaders, permanents i essencials que l’escola deu transmetre perquè l’alumne/a desenvolupe al màxim la seua intel·ligència.

En la segona es planteja el currículum com a base d’experiències. Aquesta postura considera les experiències de l’aprenentatge del subjecte com el nucli del plantejament curricular. Segons aquesta, els dissenyadors curriculars deuen preocupar-se per la programació d’experiències d’aprenentatge basades en el desenvolupament físic, cognitiu, emocional, moral i social de l’alumne/a. Proporciona conceptes i orientacions respecte als processos d’aprenentatge dels alumnes, és a dir, de com aprendre.

La tercera postura és la del currículum com a pràctica tecnològica. En aquesta es concep l’escola com a sistema de producció on la eficiència i la qualitat dels resultats, visibles en el comportament dels alumnes, constitueix el millor paràmetre per a avaluar un currículum. En aquest cas no interessen els mitjans, sinó els resultats dels objectius que s’havien marcat prèviament.

La última és el currículum entés com a reconstrucció dels coneixement i la pràctica. En aquesta teoria, les intencions curriculars i el desenvolupament i l’aplicació de la pràctica del pla d’estudis van relacionades. Açò és degut a que els fins no es perceben com a resultats, sinó com a guies de l’aprenentatge i l’ensenyança. La participació de les mestres i els mestres és molt àmplia i activa com a plantejadors, executors i avaluadors d’una proposta educativa, doncs la combinació entre reflexió i pràctica els convertirà en investigadors en acció: el currículum no existeix sense el/la mestre/a.

        “Allò important no és aprendre (els continguts), sinó aprendre a aprendre”.

Aquesta última és una frase que ens va cridar l’atenció a la classe d’Estructura social, en part, per la relació directa que hi vam trobar a aquest tema.


En conclusió, els currículums hi ha moltes maneres, com a mestre/a, de treballar-lo i s’ha d’intentar que la forma en la que es tracte siga didàctica i pràctica, a més de divertida i canviant.

Reflexionant

I tu, qué penses d'açó?

I Setmana d'activitats complementàries

Hola a tots i totes! Aquesta és la primera setmana d'activitats complementàries a la Facultat de Magisteri. Durant aquestos dies es realitzen moltes activitats de tot tipus relacionades amb l'educació. Nosaltres ahir, dimarts 17 d' octubre, assistirem a una xarrada anomenada "Dol i escola", impartida per la psicòloga Ana María Losa. Vàrem parlar de la importància de tractar el tema de la mort a l'escola amb la màxima naturalitat possible, afavorint el procés d' acceptació abans i després de la pèrdua. 

Ens va resultar prou interessant perquè vàrem aprendre moltes maneres d' afrontar aquest tema, que de vegades por ser difícil massa difícil, i diferents activitats per tractar-ho des de la infantessa.

“Educar és preparar per a la llibertat”

Bon dia! Aquesta setmana ha sigut molt curta però intensa, el 9 d’octubre va ser la festa de la Comunitat Valenciana, i el 12 d’octubre la festa Nacional d’Espanya, aleshores vàrem decidir fer pont ! 😜

Cal parlar del que hem estat fent aquesta setmana a la classe de Didàctica General, que va ser molt entretinguda.

Carles ens va dir que farien el que s’anomena Teoria «Phillip 66» , que consistia en parlar durant 6 minuts en grups de 6 persones. El tema a tractar va ser «Quins continguts haurien de tindre els xiquets i xiquetes en l’etapa obligatòria de l’escola?».

Aleshores vam arribar a la conclusió de que els xiquets i xiquetes deurien saber llegir i escriure correctament, saber expressar-se tant oralment com per escrit, aprendre uns valors (com el respecte, la solidaritat, l’empatia...) i la cultura de la societat.

A més haurien de saber unes matemàtiques bàsiques (sumar, restar, multiplicar i dividir).

És important promoure la participació entre els companys i companyes mitjançant jocs, pel fi de desenvolupar la pròpia llengua o una altra com és l'anglès; i també, per potenciar l’autonomia i creativitat del xiquet o xiqueta.

Per això, es deuen fer classes més dinàmiques i pràctiques, fer excursions. I molt important és conèixer els interessos dels alumnes per enfocar l’ensenyament d’una manera o altra.

Per últim finalitzarem la classe comentant el text «Saber para vivir» de Nieves Blanco.

Segons l’autora l’educació i la cultura mai poden anar per camins separats. L’escola té la tasca de transmetre la cultura de la societat, perquè l’educació és un dret humà bàsic que ha de garantir l’accés de tots els ciutadans a la cultura.

Blanco fa una distinció entre coneixement i saber. Diu que el primer ha de ser objectiu i universal, mentre que el segon correspon a l’experiència, és a dir, saber aplicar els coneixements a la pràctica. Per tant, el coneixement es por transmetre però el saber no, ja que les experiències són úniques.

Una frase que ens ha cridat l’atenció i defineix perfectament com ha de ser l’educació del progrés és la següent: 

"Educar es preparar para la libertad”

Una educació basada en la llibertat, en la participació i cooperació, millorarà notablement l’èxit dels alumnes i les alumnes, i les permetrà desenvolupar-se millor en la seua societat.

Un aspecte molt necessari i que encara no s’ha aconseguit és la introducció d’una representació de l’educació des «dels ulls de la dona».

"Una historia humana es aquella que no excluye, que no invisibiliza, que presta atención a las creaciones y a los personajes que han hecho mejorar nuestro mundo, que han permitido que nuestro mundo sea más habitable, más civilizado, más humano. Por eso les ofrecen situarse ante la historia y el mundo con ojos de mujer.”

A més, altre fragment ens ha cridat l’atenció i volem destacar-lo: 

"Ese desinterés de las y los jóvenes tiene que ver con la posición simbólica que adoptan respecto a la autoridad y al nexo poder/autoridad. Ha caído la autoridad de las grandes tradiciones y los jóvenes muestran una actitud bárbara.”

Aquesta frase mostra la desobediència que es produïx hui en dia a les aules, perquè en totes les classes existix un/a alumne/a, que no obeïx el professor, que quan li abellix fer alguna cosa la fa sense por del que puguen dir-li, perquè el llaç que unia als mestres amb els alumnes s'ha trencat i ja no hi ha cap respecte per ells.

Per a concloure, citem: 

"Saber y saber enseñar son inseparables de tal modo que si no somos capaces de hacer accesible ese conocimiento, ese saber, a las alumnas y a los alumnos, nuestra tarea no sólo fracasa sino que deja de tener sentido.”

"Lluite per una educació que ens ensenye a pensar i no per una educació que ens ensenye a obeir" Paulo Freire

Hola a tots i a totes! Com esteu després d’aquest mini pont? Nosaltres continuem ací, amb tot el que vàrem treballar a classe la setmana passada, a més de parlar dels sistemes educatius que s’han implantat a Espanya al llarg dels anys, del model finés i del coreà, també llegirem i xarrarem d’un llibre molt interessant anomenat «Pedagogía del oprimido» de Paulo Freire, més concretament, del capítol 2.

En aquest capítol, l’autor fa referència a una característica actual de l’educació que és la narració i memorització excessiva a les aules. Compara als alumnes amb uns recipients en les quals es depositen els coneixements. El mestre o la mestra és qui deposita eixos coneixements en l’alumne o alumna.

També defineix l’educació que es dóna a la nostra societat com una educació bancària, és a dir, una persona, el mestre o la mestra, parla, mentre que la resta, els i les alumnes, escolten. Aquesta concepció de l’educació pretén transformar la ment dels individus perquè s’adapten millor a la societat.

A més parla d’una educació problematitzadora, els alumnes no entenen la realitat i la problematitzen.

Cal dir que Freire es el primer pedagog crític, i defèn la idea de l’educació com a canvi del món.

Quin sistema educatiu és el millor?

Bon dia! Ja som ací de nou una setmana més per a reflexionar sobre tot el que hem tractat aquestos dies a classe.
El dimarts vàrem parlar sobre el sistema educatiu espanyol i els diferents models educatius que han sigut implantats a Espanya al llarg dels anys. També hem debatut si és un bon model o no.
Després de tot açò, tant el dimarts com el dijous, hem comparat el nostre sistema amb dos que actualment són molt polèmics: el finés i el coreà. Ambdós trauen molt bons resultats a les proves mundials, però la pregunta és, quin és millor? A continuació anem a comparar-los i donar la nostra opinió:

L'educació és un factor necessari per a que una societat puga avançar i evolucionar. Així, un país amb un sistema educatiu precari tindrà més complicacions per afrontar un futur competitiu.

Ara mateix podríem dir que hi ha dos corrents educatives amb èxit global provat. D'una banda, podem entendre l'aprenentatge basat en la cultura d'esforç, un sistema basat en el treball dur i hores invertit. D'altra banda, podem centrar-lo en la motivació i flexibilitat, centrant-se en el suport a l'alumne.


L'educació a Corea del Sud
Corea del Sud és un clar exemple del sistema educatiu basat en el esforç. En una societat competitiva com la coreana, ja des de molt petits els estudiants entenen que sense la formació adequada, el seu futur serà difícil i la seva sociabilitat gairebé inexistent, i es concebeix l'educació com una mercaderia o inversió.

En aquest país asiàtic, els nens fan jornades escolars de 15 hores diàries de mitjana. El seu dia comença a l'escola pública a les 8 del matí, fins a les 5 de la vesprada. Des d'aquest moment comença l'educació privada, en centres anomenats Haguon. Normalment són els propis alumnes quins consideren que s'ha de dedicar més hores a l'estudi, i l’ allargen fins després de les 11 h de la nit.

Aquesta filosofia ha aconseguit que Corea del Sud tinga un 96% de la població alfabetitzada.

La ràtio d'alumnes per professor a les classes coreanes és sorprenentment alta. Els professors a Corea tendeixen a tenir uns 30 alumnes per classe (la mitjana OECD és 17:1), que permet menys aules i molt menys despesa d'infraestructura.

No obstant això, aquesta dedicació té també inconvenients. La competència fa que els nens i joves viuen amb una intensa pressió psicològica, des de molt petits, evitant un desenvolupament més natural de la persona. Augmentat a causa de la manca de temps, els nens i nenes no poden gaudir d'hores per jugar, perdent una important manera per desenvolupar-se.

El resultat és el alt nombre de diagnòstics per depressió en els estudiants coreans i els prop de 2.000 joves que es treuen la vida anualment.

L' educació a Finlàndia

El sistema finés és reconegut internacionalment i té una filosofia completament oposada.

Aquest país europeu, defén que l'educació és un dret de totes les persones, i basa l'educació en la motivació dels alumnes. Despertar l'interès perquè l'educació es done de manera fàcil i espontània, veient la classe com un espai de vida.

Encara que pot semblar sorprenent, a Finlàndia els nens comencen a anar a classe a una edat prou avançada. No és fins als 7 anys que comencen l'escolarització obligatòria. Encara que sembla contraproduent, mostren que la compressió de lectura i capacitat d’escriptura als estudiants no pateix cap deficiència o retard temporal.

Els estudiants finlandesos tenen molt de temps lliure. L’oci forma part de l'educació dels ciutadans, que no és només un conjunt d'assignatures amb conceptes a memoritzar.

L’educació a Finlàndia és gratuïta i no hi ha diferències entre les escoles: en totes s'ensenya el mateix, amb l'objectiu de donar igualtat d'oportunitats a totes les persones, tinguen el nivell econòmic que tinguen. A més, els professors han de formar-se tota la seva vida, i són seleccionats pel propi centre.

A més, els estudiants tenen llibertat per a prendre les seues pròpies decisions, i realitzen votacions per decidir què estudiar, fent-los socis i administradors del seu viatge acadèmic. Així, durant el curs es realitzen diverses enquestes d'opinió sobre la metodologia i el professorat, mostrant prou flexibilitat per donar veu als alumnes.

Un dels elements que distingeix el sistema finès del coreà és la distribució temporal de les classes. Mentre que els coreans es caracteritzen per aprofitar les hores al màxim, el país nòrdic dedica  15 minuts d’oci després de cada classe de 45 minuts, ja que consideren que l'atenció d'alumnes disminueix. Aquesta mesura es realitza a educació infantil i primària, i en graus superiors els descansos són més reduïts. 

Per a concloure, entre les similituds, vegem que les principals qualitats són, evidentment, l'alta exigència d'entrar en la carrera docent i prestigi que comporta, així com el fort compromís dels pares en l'educació dels seus fills. Dos trets que són, sens dubte, els dos principals factors que influeixen en l'èxit de les seves polítiques educatives.

Pel que fa a les diferències, és interessant veure com dos estils educatius poden assolir resultats similars en termes acadèmics, però molt diferents en termes de salut i felicitat.  

El model coreà, d’alta pressió, competència i mesures permanents, amb un estil clàssic de educació frontal, aconsegueix portar als seus alumnes a un alt nivell educatiu, sinó un enorme cost emocional i amb un enorme esforç afegit, tant de temps com de diners. 

Per la seva banda, l'estil orgànic d'educació finesa, centra el seu model educatiu al voltant de les etapes del xiquet, promoure la seva curiositat, interès i capacitat d’autoaprenentatge, amb professors que adquirissen un rol de guies i motivadors, aconseguix els mateixos resultats del sistema coreà, però amb molt menys esforç. 

Com a síntesi; el sistema finés defén que l'educació és un dret de les persones, on la classe és un espai e vida i el 98% representa una educació pública. I el sistema coreà, en canvi, concibeix l'educació com una mercaderia o inversió.

5 d'octubre, Dia mundial del docent

https://www.youtube.com/watch?v=z9mRsT4B9m8&feature=youtu.be

"A vosaltres, per inculcar-nos el mètode crític, les ganes de qüestionar-nos com funciona el món i, sobretot, de no quedar-nos amb la primera resposta"

La educació a Finlàndia

Bona vesprada! Ací vos deixem un enllaç a un artícle que tracta sobre el sistema educatiu que es seguix a Finlàndia. Està molt interessant ja que ens fa reflexionar sobre el nostre propi sistema educatiu: "els mestres són més valorats i valorades, l’educació es centra més en que l’alumne/a aprenga i no s’avorrisca, i es desenvolupe amb més facilitat. També s’evita la competitivitat i qualificar amb xifres, es premia l’esforç, s’incentiva la participació i la igualtat d’oportunitats, i hi ha més implicació dels pares i mares a l’escola."

http://www.aulaplaneta.com/2015/01/22/noticias-sobre-educacion/las-diez-claves-de-la-educacion-en-finlandia/

"La educació és el arma més poderosa que pots tenir per a canviar el món."

Coses de pedagogs

 Aquesta setmana, a classe de Didàctica General, hem estat llegint, veient i comentant textos de dos grans pedagogs. Ho hem fet a forma de debat: la classe ha sigut dividida en dos i cadascuna de les parts ha llegit un dels dos autors protagonistes d’aquesta setmana, Pérez i Reimer. Darrerament, s’han exposat a l’aula aquelles idees que han resultat més cridaneres i s’han comentat de manera oberta i amb diversitat d’opinió.

El pedagog canadines Reimer critica la idea de que en un principi es crearen les escoles com a “gàbies” per a “tancar” als xiquets perquè es considerava que si estaven “solts” pel carrer eren un perill per a la tranquil·litat i el benestar de la societat. És clar que en aquells temps els pares no manaven els seus fills a l’escola per a que adquiriren allò que anomenaven “el saber”, sinó que veien l’escola com un vehicle de civilització que els seus fills havien d’adquirir per tal de no ser un pes ni un problema per a la societat.

Reimer ens parla també del concepte de codi ampliat, el qual té a veure indirectament en la classe social en la que s’haja desenvolupat el xiquet: es tracta de l’ús a classe del mateix llenguatge en el qual el xiquet s’ha criat, però emprat d’una forma diferent; aleshores, al xiquet li costarà una miqueta més d’entendre les coses. De la mateixa manera funciona el codi reduït, que seria l’usual en aquells de classes “més baixes”.

Realment és l’escola el primer ambient institucionalitzat al que s’enfronta un xiquet. Reimer és un crític de l’escola com institució obligatòria, doncs per a ell hauria de ser cosa de voluntat; perquè bàsicament es basa en l’adoctrinament. Aquest pedagog defensa que només podem proposar noves alternatives de forma d’educació si analitzem el que realment passa a la escola. Com a últim punt a destacar de Reimer, critica que l’escola tendeix a propiciar l’èxit a aquells xiquets que venen de bones famílies i tenen més recursos per a desenvolupar-se i no a aquells nens que venen de classes més baixes (tendeixen al fracàs).

Bé, d’altra banda tenim al pedagog Pérez qui critica que l’objectiu màxim de tota escola actual no és altre que el de la preparació dels xiquets per a la seua futura incorporació al món laboral. Doncs, així els nens no aprenen per “amor al art”, sinó que ho fan més bé pressionats per a sortir al món del treball preparats i formats i amb la ment tancada (quan menys puguen protestar, millor). El segon objectiu de l’escola és “la formació del ciutadà per a la seua intervenció en la vida pública”. Parla, a més, dels valors que imposa l’escola; valors tan deshumanitzadors com la individualitat, la competitivitat i la insolidaritat. Aquest autor defensa la igualtat d’oportunitats per a tots i que cadascú arriba on li permet el seu treball i esforç personal. 

És crític de la funció de l’escola d’imposar la ideologia dominant en la societat en eixe moment, ja que redueix la llibertat de pensament en les aules i al centre. 

Per últim, i pel que fa al currículum, defensa la selecció dels continguts que s’han de donar, a més de les classes actives on els alumnes puguen participar lliurement i on tinguen l’espai i el temps necessari per a interrelacionar-se amb la resta de la classe.

Com a conclusió traguem que ambdós pedagogs, tant Reimer com Pérez, defensen un canvi del model d’escola predominant encara avui en dia per un model més lliure i dinàmic.