El tacte pedagògic

Benvinguts de nou una setmana més! Aquesta setmana, el nostre professor ens ha proposat la lectura d’una part del llibre "El tacto en la enseñanza" de l’autor Van Manen. Aquesta part que llegirem fa referència al tacte pedagògic que les i els mestres tenen amb els seus alumnes a classe o al centre.

El tacte pedagògic d’un mestre o una mestra es manifesta en la seua forma de ser i d’actuar amb els xiquets i les xiquetes; inclou, a més, una sensibilitat de saber quan deixar passar alguna cosa que ocórrega al centre o a l’aula, evitant parlar o intervenir, és a dir, de vegades s’ha d’actuar com si no ens donéssem conta del que realment passa. Com bé diu l’autor, de vegades la millor forma d’actuar és, simplement, no fent-ho.

Postula, a més, que la paciència és de les formes més especials de contenir-se; la defineix com una virtut fonamental que haurien de posseir totes i tots els mestres i els pares i mares dels xiquets. I és que l’adult no sol contenir-se i sempre vol intervenir, i ho fa creient que el que està fent en realitat és ajudar a resoldre la situació, quan el xiquet deuria resoldre-la per ell mateix.

Naturalment, el xiquet vol independitzar-se, créixer i progressar com a persona, de la mateixa manera que ho desitgen els pares i els mestres.

El xiquet aprén a base d’experiències i els mestres i els pares han d’estar oberts a aquesta, és a dir, ha de tractar veure més enllà de la seua visió d’adult. Amb altres paraules, els adults haurien de “posar-se en la pell del xiquet”.

Els mestres deuen estar al costat dels xiquets, sempre, i ajudar-los a que troben per ells mateixos, encara que facilitant-los i mostrant-los nous camins, el món de la consciència, la responsabilitat, la maduresa i la comprensió. Allí seran capaços d’assolir l’èxit.

Que un mestre tinga tacte pedagògic implica, a més, tenir seguretat en les diferents situacions que es presenten a l’aula ja que confia plenament en ell mateix i és capaç de transmetre aquesta confiança i seguretat als seus alumnes. També implica la protecció de la vulnerabilitat d’alguns alumnes, veient qualitats que semblen debilitats, com a positives.

Se’ns explica a classe l’efecte Pigmalió, que afirma que “les expectatives que té un professor de l’alumnat influeix molt en l’aprenentatge”. 
Per exemple, si un/a mestre/a té una expectativa alta d’un xiquet o una xiqueta, automàticament li demanarà més. En canvi, si pensa que no poden donar més d’ells mateixos, els tractarà amb més cura, sense tanta exigibilitat. Nosaltres, com a mestres, hem de creure en els nostres alumnes, cosa que no serà possible si no ho fem primerament en nosaltres mateixos.

Situant-nos en el programa del curs d’aquesta assignatura, estem parlant del centre com un espai de vida, és per això, doncs, que se'ns ha proposat la lectura d'aquest magnífic llibre.